Featured

L’avenc

L’AVENC

 

“Right and left everything has died away… We diverge more and more the older we get, until in the end we are completely alone”

                                                                                                                     Arthur Schopenhauer

                              

 

Tranquil, amic.

 

D’aquí estant,

en aquest freu genegadís on ploram la jovenesa,

mai no ens mancarà una gepa acollidora,

ni un raconet tebi on estotjar les peganyes i el plor

que la nit —que com la mort, arriba sempre en punt‒

ens porta del fred etern de sa fondària.

 

També hi haurà, ben segur,

mans rudes i ventres blanquinosos

que ens guariran de tot mal

les manyuclades filoses de la vida.

 

Tranquil, amic.

(Resta tranquil)

 

Tots aquells deliris fressats de quan la colla

tampoc en tendrien de sentit, enguany,

suara i assuquí,

on ja no som els que fórem.

 

Tanmateix, jo també us enyor,

encara que eixa recança em serveix tan sols

—quan de res no resta sinó el desert o una necrològica‒

per ser procliu a malparir poemes,

malgarbats i geperuts,

o per entelar amb l’alè els miralls rònecs,

mirandes on cal veure envellir

la dona que ens féu estimar per primer cop:

Quin bellveure de fullaca i mirandelles!

 

Tranquil, amic.

(Parteix tranquil)

 

Restarà sempre la nostra història de veïnatge,

les converses amarantines a mitjanit,

l’alcohol coratjut de les matinades,

la bulla i el sexe tèrbol,

la set d’aigua

o la son immensa,

el tremolor adesiara,

el despertar mandrós amb un Pachelbel no gaire dominical,

els ulls feixucs i tacats de cendra

rera les oportuníssimes ulleres negres.

 

Restarà, a més a més,

la coïtja polsegosa dels dies que passen falagueríssims,

la remor del contrabaix que sembla més un cor famelenc

o la benaurança del somni manllevat a la memòria.

 

Tranquil, amic meu.

(Desfés-te tranquil de la membrança)

 

Com cal romandre a pler després de la disbauxa

—o de desfer l’amor amb l’engonal capficat‒

cal sentir grinyolar la mort

rera el silenci modulat de les estones,

tot capgirant cada peça

d’aquest estúpid trencaclosques.

 

(Del llibre L’avenc, Editorial Moll)

 

                         c'estlavie

Featured

Ramon Llull face

 

PLUJA AL PUIG DE RANDA

 

                                                                                                 Senyor Déus, pluja,
                                                                                                  que Ramon s’huja
                                                                                                   car lo mal puja!”
                                                                                                                                                Ramon Llull     

Plou

i la nit enclou la cel.la humida.

Voldria obrir les finestres porugues

i rebre la boira i el llamp,

el ruixat, la tramuntana.

Voldria, aleshores,

sentir la rampa del fred a l’esquena adormissada,

veure’m les mans blaves sobre el paper remull,

les paraules netes o esvaïdes

i el front ferit per l’aixabuc.

Llavors podria remugar de bell nou,

assuquí,

amb el món aferrat a la carn viva,

com parlant baixet amb els nous hostes

o pregant per tu a un déu extint.

Plou.

I, defora,

la nit és una mèrlera amb el bec postís de cendra.

Endebades cerc,

al mirall xaruc de la cambra

la teva imatge casolana.

Ara tot són agonies.

Em mir

i no em conec la fesomia

que fa ganyotes dins els espills

com si hagués perdut de cop i volta

l’eima difícil del somriure.

Plou.

I, defora,

el bec ombrívol de la nit

torna a batre el finestram.

(De L’avenc, Ed. Moll)

 

Featured

Facing iterations

 

Dic:

Només pot fer ombra

qui rep llum abastament.

Pens.

(…)

Pens en tu.

Pens que pens en tu.

Pens que pens que pens en tu.

(…)

Has vist mai un mirall, nina,

reflectir-se en un mirall?

Jaume Rosselló-Mir
(Llum vol dir ombra, 1998)

Facing Iterations

Enterrar un fill ha de ser una de les experiències més doloroses de la vida. Per això, aquest escrit titulat “Professor Bonaventura Bassegoda” és un poema que em va deixar corglaçat. Crea una sensació de defalliment que empeny, amb remolins de melancolia, cap al plantejament del sentit de l’existència en una vida tan fugaç i, […]

via El professor de Joan Margarit — Lletraferint el món