Perquè els anys passen i deixen

un regust agre de vi

i sentor de carn humana,

t’estim el pols que assenyala

l’hora en punt de l’hora lenta,

la indolència que insinua

la sang de la teva edat.

Perquè s’alenteix quan mor

la lluneta de l’espill

t’estim la imatge invertida

el gest dels ulls retardat,

la veu que et conec immòbil

i em retorna el privilegi

de la set i la paraula.

Com una aigua molt espessa

però líquida a la fi,

una promesa cosida

a la humitat del baix ventre

glosa el nostre temps marcit.

La història reneix un poc,

tot recomença.

De “Sobreviure al Badaluc”,

poemari inèdit