Epigrames i versos

 

Vaig obrir la caixa de Pandora

I no hi havia res

 

undefined

El simi mudat

Des què el simi que enclouem

començà a trobar-se estrany en sa simiesa,

a mirar i a saber-se espectador:

públic badoc i assustadís d’un món

al qual, en aquell precís instant, deixava de pertànyer.

Des què la idea de guixa es concretà en la pròpia guixa,

passatgera sorpresa en un nou temps i un altre espai,

eix sobtat d’un protohome que ja albirava l’antiga nissaga simiesca

amb l’esguard estuporós de qui ho ha perdut tot en un mal trànsit

i començava a tenir consciència terrible d’això i d’allò, de tot plegat,

fins de la humanitat implacable que li neix de la renúncia.

De llavors ençà, vull dir d’aqueixa certesa de fretures i estultícia,

li va ser atorgada a l’home l’espurna de l’ànsia i el desfici,

i l’ímpetu humaníssim del desig.

Per tot aquest argument tan primitiu

-per tota aquesta proverbial falòrnia-

que aquí s’adiu tan bé i sembla plausible

(o pentura per tanta paraula i tanta eloqüència),

sé des d’ara perquè estim com estim

l’austeritat del ras i els elements,

perquè em captiva tant la creació de déu

a la nostra imatge i consemblança.

 

(D’Avatars de la fosca, Di7Edicions, 1997)

Un poema en el llindar

un poema en el llindar 2

                                                                 

“Tocar la teva pell i totd’una enyorar-te”
Miquel Àngel Riera

                                                                       

“…mai sabia
si així o així deçà dir-te « M’estimes? »
o estimar-te d’un cop i sense tu.”

Jaume Vidal i Alcover

                                                                        

                                                                        

 Tot això:
                                         El que t'ha conegut d'aprop
                                         i encara serva amb molta cura
                                         el flaire sibil.lí de ta presència.
                                         El que s'ha estremit primer una mica
                                         amb la lenta onada de l'alè
                                         que pertot et mena i t'agombola,
                                         i ha tremolat llavors amb força
                                         tot sentint l'esclat, el terratrèmol,
                                         l'impacte colpidor d'aquests llavis tan crus
                                         que enarbores com un tro o un foc rebel,
                                         a voltes com una ofrena.
                                          Tot el que ara cerca debades
                                         el risc d'una pell que és un miracle,
                                         la pell bruna que just parla
                                         quan tu no ho fas o te n'amagues.
                                         I crees aquest silenci que et retrata,
                                         aquest besllum que ensordeix un món
                                         on tot és viu i frissa
                                         i corre rabent i es desboca,
                                         i clama llavors amb enormes paraules
                                         el que la veu no sap dir encara.
                                          Tot el que amb aquest silenci humit i espès,
                                         humiteja i s'espesseix, i sembla saba,
                                         i torna fosc i s'il.lumina amb ànsia rabiüda,
                                         escarnint el tornassol on cova i vessa
                                         la dona immensa que dins l'esguard
                                         sempre et sobreviu en el deliri.
                                          Tot el que sap, de tu,
                                         la singular passió per la mar i la ingravidesa,
                                         pel que és breu i falaguer, per la flor blanca.
                                         Tot el que et coneix
                                         el fàcil instint per la rialla,
                                         el gest greu massa sever,
                                          el tranc altiu, la mirada visionària,
                                         i aqueixa natural tendència a la malenconia.
                                            Això que ara em sembla tan aliè,
                                         tan mudat de carn i de desfici,
                                         això que record patir com el meu cos,
                                         i talment anomenar-ho.
                                         Això que algun indici somort
                                         em permet endevinar
                                         com un posat que m'era propi.
                                          Tot això que n'és de tu,
                                         només l'estricta conseqüència:
                                                                                   Què seria si no fos
                                          el rastre que m'has deixat
                                          perquè vagi fent camí
                                          pels camins de la recança ?

(De Llum vol dir ombra, Col·lecció Poesia de paper, Edicions UIB/Sa Nostra, 1998)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s