Epigrames i versos
Vaig obrir la caixa de Pandora
I no hi havia res
El simi mudat
Des què el simi que enclouem
començà a trobar-se estrany en sa simiesa,
a mirar i a saber-se espectador:
públic badoc i assustadís d’un món
al qual, en aquell precís instant, deixava de pertànyer.
Des què la idea de guixa es concretà en la pròpia guixa,
passatgera sorpresa en un nou temps i un altre espai,
eix sobtat d’un protohome que ja albirava l’antiga nissaga simiesca
amb l’esguard estuporós de qui ho ha perdut tot en un mal trànsit
i començava a tenir consciència terrible d’això i d’allò, de tot plegat,
fins de la humanitat implacable que li neix de la renúncia.
De llavors ençà, vull dir d’aqueixa certesa de fretures i estultícia,
li va ser atorgada a l’home l’espurna de l’ànsia i el desfici,
i l’ímpetu humaníssim del desig.
Per tot aquest argument tan primitiu
-per tota aquesta proverbial falòrnia-
que aquí s’adiu tan bé i sembla plausible
(o pentura per tanta paraula i tanta eloqüència),
sé des d’ara perquè estim com estim
l’austeritat del ras i els elements,
perquè em captiva tant la creació de déu
a la nostra imatge i consemblança.
(D’Avatars de la fosca, Di7Edicions, 1997)
Un poema en el llindar
“Tocar la teva pell i totd’una enyorar-te”
Miquel Àngel Riera
“…mai sabia
si així o així deçà dir-te « M’estimes? »
o estimar-te d’un cop i sense tu.”
Jaume Vidal i Alcover
Tot això:
El que t'ha conegut d'aprop
i encara serva amb molta cura
el flaire sibil.lí de ta presència.
El que s'ha estremit primer una mica
amb la lenta onada de l'alè
que pertot et mena i t'agombola,
i ha tremolat llavors amb força
tot sentint l'esclat, el terratrèmol,
l'impacte colpidor d'aquests llavis tan crus
que enarbores com un tro o un foc rebel,
a voltes com una ofrena.
Tot el que ara cerca debades
el risc d'una pell que és un miracle,
la pell bruna que just parla
quan tu no ho fas o te n'amagues.
I crees aquest silenci que et retrata,
aquest besllum que ensordeix un món
on tot és viu i frissa
i corre rabent i es desboca,
i clama llavors amb enormes paraules
el que la veu no sap dir encara.
Tot el que amb aquest silenci humit i espès,
humiteja i s'espesseix, i sembla saba,
i torna fosc i s'il.lumina amb ànsia rabiüda,
escarnint el tornassol on cova i vessa
la dona immensa que dins l'esguard
sempre et sobreviu en el deliri.
Tot el que sap, de tu,
la singular passió per la mar i la ingravidesa,
pel que és breu i falaguer, per la flor blanca.
Tot el que et coneix
el fàcil instint per la rialla,
el gest greu massa sever,
el tranc altiu, la mirada visionària,
i aqueixa natural tendència a la malenconia.
Això que ara em sembla tan aliè,
tan mudat de carn i de desfici,
això que record patir com el meu cos,
i talment anomenar-ho.
Això que algun indici somort
em permet endevinar
com un posat que m'era propi.
Tot això que n'és de tu,
només l'estricta conseqüència:
Què seria si no fos
el rastre que m'has deixat
perquè vagi fent camí
pels camins de la recança ?
(De Llum vol dir ombra, Col·lecció Poesia de paper, Edicions UIB/Sa Nostra, 1998)
Emografies 