Animalades

Potser alguna vegada també us hagi cridat l’atenció el fet que animals i animalons siguin capaços de despertar en els humans tants i tan diversos sentiments. A mi em passa des de fa estona. Em xoca, per exemple, la gràcia que ens fan certes espècies, sobretot quan duen a terme comportaments semblants als que, sempre tan estúpidament autocentrats, tenim per propis i exclusius. Si vos atureu un moment a pensar-ho, com més propers evolutivament a l’home —com més “semblants” a nosaltres—, més entranyables ens resulten les bestioles en sí i més gracioses les seves gestes i malifetes. Sembla sòlit i natural sentir tota casta d’afectes envers qualsevol animal de sang calenta, i ho sembla més, com més ens apropem a la humana nissaga. Difícilment serem capaços de veure un documental sobre ximpanzés -o sobre altres descendents dels comuns ancestres- sense empatitzar amb ells, sense sentir-nos d’alguna manera emmirallats, sense reaccionar, a voltes tímidament, potser dibuixant un somriure còmplice, sovint esclatant en una franca rialla. Inclús hi ha qui, pregonament isard i sull amb el proïsme, incapaç de sentir res de bo pels seus congèneres —la qual cosa, més enllà de qualsevol misantròpic esnobisme, pot arribar a no ser del tot incomprensible—, s’emociona fàcilment amb aquestes criatures, éssers que no arriben al sapiens sapiens, però que, possiblement per mor d’això, els hi donen molt més sense esperar res a canvi. Si els nostres avantpassats no es trobessin en estat tan fòssil, seria interessant provar una nova casta de teràpia conductual progressiva contra aquesta mena d’antropofòbia, un tractament a base de fer interactuar els presumptes malalts amb els diversos requetebesavis que formen el puzle insoluble del nostre llinatge evolutiu, gradualment, començant des dels primitius i llunyans australopitècids fins arribar als germans neandertalencs i denisovians, potser els primers que patiren en carn pròpia el nostre primordial pecat d’arrogància.

Tanmateix, a mesura que ens allunyem, primer de la línia evolutiva dels primats, i llavors, de la de les aus i dels mamífers, més difícil se’ns fa el sentiment empàtic. Resulta francament insòlit (fins i tot pot arribar a ser preocupant) que ens commogui el comportament d’una serp, d’una anxova o d’un llimac o, més encara, els d’un aranyó, una cuca-molla o una mosca vironera. Més aviat, la simple vista d’aitals animalons ens pot esgarrifar fàcilment, arribant en alguns casos a despertar estranyes pors i neguits atàvics.

No obstant això, hi ha excepcions lloables, algunes de les quals evoquen potser una mena d’instint animal primigeni, potser una llunyana forma de saviesa animal. A tall d’exemple, conec un bon amic que assegura d’anys ençà que, si es pogués reencarnar, li agradaria ser un musclo o una cloïssa. Argumenta, convençut, que és l’estat ideal de placidesa i quiescència, la millor forma de quietud i vagància, una garantia de viure la vida sense esforç. No sé si comparteixo plenament el seu parer, però jo tampoc hauria triat de ser un exemplar decadent de mona sàvia. Tot i que, posats a triar un estat d’absolut assossec, un parsimònic dolce far niente, potser em decant per l’opció vegetal. O per la fúngica.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s