ESDEVENIR SUCCEDANI (Manual d’instruccions per a l’usuari novell)

la color del temps
Jaume Rosselló-MirAdobe Photoshop CS Windows118/1118/12007/10/29 06:28:59ACDSee Pro JPEG Imageacolorir el pas del temps2007/10/29 06:29:02196913193 KB590887x590JPEG887

 

 

En un glop de memòria

l’enyor de la vida viscuda

i el deler pel moment que s’acosta

rere cada moment”

Carles Duarte.

 

A na Goiko, get it while you can.

 

Cal pensar una mica en primer lloc

—i repensar-s’ho fredament des de l’esguard del cer.

Renunciar a romandre, acceptar-se imperdurable,

tenir present que tot s’acaba quan s’acaba tot.

Llavors és més fàcil voler viure frisant, existir corrents,

passar d’amagatotis, tocar mare amb la membrança,

lluitant amb el geni curt contra la lentitud extrema

que ens cal patir per esfondrar certes memòries.

Pensar que és fàcil colcar el trot rabent del temps

com un genet mig foll que, assedegat de vida,

sempre pot obviar la llegenda de foc

que li cisella el front sense aturall.

Que li socarrima el son falagueríssim

amb la fervor d’un nom encès en un ressò

que a mitja veu li diu —i tot d’una torna a dir-li—

el terrible cansanci del cos i de les eugues.

No hi valen enllàs ni suares.

S’ha de creure fermament just —ara i aquí—

aquest espai, el temps aquest,

la velocitat que duem perquè ens pertoca.

Cal saber obsessivament que es vol —i no tenir-ho—

instal·lar un rictus que somrigui de bromes

desfer-se del record i memoritzar amb el fetge,

romandre a mig camí, entre el seny i la víscera,

allà on l’oblit és un joc tan còmode

que als que ja no hi són

—i un dia hi foren—

els hi pot arribar a semblar insultant.

Cal aprendre a renunciar amb el call

sense sentir ferida en la renúncia

com si es visqués la carn i la sang

en la carn i la sang d’un altre.

I covar amatents cada forat

atorgant-li escalfor i recer

fins que un jorn fredolec i cru

ens neixi orfe el gran buit.

Aleshores, cal criar-lo a consciència

com qui nodreix un cranc bell i voraç

que enclou amb lentes mordales

el pit donzell de l’estimada.

Per distreure’ns de la fugacitat necessària

cal prendre mides del buit periòdicament

calculant-li el diàmetre i la feixugor

i apuntant amb molta cura cada canvi

al tros de carn que ens va de l’escrot a la fel.

Cal empassar-se que tot és així

perquè no pot ser d’altra manera.

Que de la gernació d’universos possibles

no és el nostre el que més tendència té

a la incontinència o al desgavell.

I que això és llei de lleis,

com és ver que no hi ha concert

i tot senyal de cosmos és il·lusori

un generós artefacte de l’ordre i del temps.

Cal també treballar el sexe

i fer-ho com qui fa l’amor

i estimar com qui estima

fent veure que coneixem el bescanvi,

i que jamai no barataríem un enyor per una faula,

un gest d’ofrena pel llamp carnal,

un fill que ens volia de lluny

per un quissó o una moixeta.

Si, tot i així, vos costa l’empresa

calcau el meu gest, siau com som:

falaguer d’arrel, vent que regolfa,

ninot sense ombra, essencialment volàtil.

Teniu present el lema cabdal,

el codi màxim de la natura,

i, si cal, (perquè encara us envaeix el dubte)

clamau i reclamau el nostrat mementum mori.

Llavors, repetiu mentalment sant i senya,

tancau els ulls, relaxau-vos,

deixau-vos anar a poc a poc,

sentiu la vida en cada alè, respirau fondo…

Digau que diguin que fóreu feliços.

Sobretot,

no penseu mai que viure així

fos encarnar una formidable mentida.

En sortir, tancau la porta sense mirar.

 

 

(De Sobreviure al Badaluc, inèdit)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s