Set de Març

 

Perquè els anys passen i deixen

un regust agre de vi

i sentor de carn humana,

t’estim el pols que assenyala

l’hora en punt de l’hora lenta,

la indolència que insinua

la sang de la teva edat.

Perquè s’alenteix quan mor

la lluneta de l’espill

t’estim la imatge invertida

el gest dels ulls retardat,

la veu que et conec immòbil

i em retorna el privilegi

de la set i la paraula.

Com una aigua molt espessa

però líquida a la fi,

una promesa cosida

a la humitat del baix ventre

glosa el nostre temps marcit.

La història reneix un poc,

tot recomença.

De “Sobreviure al Badaluc”,

poemari inèdit

Gravidesa def

Facing iterations

 

Dic:

Només pot fer ombra

qui rep llum abastament.

Pens.

(…)

Pens en tu.

Pens que pens en tu.

Pens que pens que pens en tu.

(…)

Has vist mai un mirall, nina,

reflectir-se en un mirall?

Jaume Rosselló-Mir
(Llum vol dir ombra, 1998)

Facing Iterations

ESDEVENIR SUCCEDANI (Manual d’instruccions per a l’usuari novell)

la color del temps
Jaume Rosselló-MirAdobe Photoshop CS Windows118/1118/12007/10/29 06:28:59ACDSee Pro JPEG Imageacolorir el pas del temps2007/10/29 06:29:02196913193 KB590887x590JPEG887

 

 

En un glop de memòria

l’enyor de la vida viscuda

i el deler pel moment que s’acosta

rere cada moment”

Carles Duarte.

 

A na Goiko, get it while you can.

 

Cal pensar una mica en primer lloc

—i repensar-s’ho fredament des de l’esguard del cer.

Renunciar a romandre, acceptar-se imperdurable,

tenir present que tot s’acaba quan s’acaba tot.

Llavors és més fàcil voler viure frisant, existir corrents,

passar d’amagatotis, tocar mare amb la membrança,

lluitant amb el geni curt contra la lentitud extrema

que ens cal patir per esfondrar certes memòries.

Pensar que és fàcil colcar el trot rabent del temps

com un genet mig foll que, assedegat de vida,

sempre pot obviar la llegenda de foc

que li cisella el front sense aturall.

Que li socarrima el son falagueríssim

amb la fervor d’un nom encès en un ressò

que a mitja veu li diu —i tot d’una torna a dir-li—

el terrible cansanci del cos i de les eugues.

No hi valen enllàs ni suares.

S’ha de creure fermament just —ara i aquí—

aquest espai, el temps aquest,

la velocitat que duem perquè ens pertoca.

Cal saber obsessivament que es vol —i no tenir-ho—

instal·lar un rictus que somrigui de bromes

desfer-se del record i memoritzar amb el fetge,

romandre a mig camí, entre el seny i la víscera,

allà on l’oblit és un joc tan còmode

que als que ja no hi són

—i un dia hi foren—

els hi pot arribar a semblar insultant.

Cal aprendre a renunciar amb el call

sense sentir ferida en la renúncia

com si es visqués la carn i la sang

en la carn i la sang d’un altre.

I covar amatents cada forat

atorgant-li escalfor i recer

fins que un jorn fredolec i cru

ens neixi orfe el gran buit.

Aleshores, cal criar-lo a consciència

com qui nodreix un cranc bell i voraç

que enclou amb lentes mordales

el pit donzell de l’estimada.

Per distreure’ns de la fugacitat necessària

cal prendre mides del buit periòdicament

calculant-li el diàmetre i la feixugor

i apuntant amb molta cura cada canvi

al tros de carn que ens va de l’escrot a la fel.

Cal empassar-se que tot és així

perquè no pot ser d’altra manera.

Que de la gernació d’universos possibles

no és el nostre el que més tendència té

a la incontinència o al desgavell.

I que això és llei de lleis,

com és ver que no hi ha concert

i tot senyal de cosmos és il·lusori

un generós artefacte de l’ordre i del temps.

Cal també treballar el sexe

i fer-ho com qui fa l’amor

i estimar com qui estima

fent veure que coneixem el bescanvi,

i que jamai no barataríem un enyor per una faula,

un gest d’ofrena pel llamp carnal,

un fill que ens volia de lluny

per un quissó o una moixeta.

Si, tot i així, vos costa l’empresa

calcau el meu gest, siau com som:

falaguer d’arrel, vent que regolfa,

ninot sense ombra, essencialment volàtil.

Teniu present el lema cabdal,

el codi màxim de la natura,

i, si cal, (perquè encara us envaeix el dubte)

clamau i reclamau el nostrat mementum mori.

Llavors, repetiu mentalment sant i senya,

tancau els ulls, relaxau-vos,

deixau-vos anar a poc a poc,

sentiu la vida en cada alè, respirau fondo…

Digau que diguin que fóreu feliços.

Sobretot,

no penseu mai que viure així

fos encarnar una formidable mentida.

En sortir, tancau la porta sense mirar.

 

 

(De Sobreviure al Badaluc, inèdit)

El camí que és just camí*

  A Ángel Rivière, el caminant

T’enyor:

ix tot el que de mi he perdut,

les despulles que són el preu

d’un camí que és just camí.

L’alt preu de deixar un rastre,

un rosari, un mapa absurd,

un fals testimoni de viure,

una mentida llarga de fites.

Tot plegat basteix un mort,

pren forma i color, i put

com put l’ànsia d’un cadàver.

On és l’amo d’aquesta herència,

l’home que passà per aquí,

que visqué per dibuixar maldestre

un prim itinerari de pèrdues,

l’ens que em donà forma humana

i un nom que ja no retrob

perquè no té nom això que som:

un regalim, un femer,

fum de fum, trista matèria.

*De “Sobreviure al Badaluc”, poemari sempre inèdit.

LA FRISOR

A l’era de les autopistes de la informació, passat el llindar d’aquest tercer mil·leni que quan erem al·lots pareixia tan llunyà que no havia d’arribar mai, hom pot tenir el mal fat d’esser betzol, reaccionari, barrut, madridista, engreït, fatxenda, imbécil, corrupte, roí o botifler, però el que és el summum de la inconveniència, la tara intolerable, el pecat definitu, és patir crònicament de lentitud. La publicitat, que sovint és un mirall no massa paròdic del nostre futur, sap que és aquesta la gran infàmia, el pare andrògin de tots els mals, i, en conseqüència, aprofita qualsevol ocasió per advertir-nos, tot recordant-nos molt consideradament l’amenaça —qui no escolta la bona mare…—, per, un cop cisellada la por al nostre front migrat, oferir-nos tot tipus de remeis i vacunes per defugir la perversió lentifílica.

És cert que tot això no és nou i que, des de què l’home és sapiens —si ho ha estat mai— sempre s’ha deixat seduir per la velocitat, pel que és breu i fugisser (mementum mori), com és cert que aquest tranc s’ha anat accentuant des que habita aquest vertígen a cara-o-creu de les societats desenvolupades que anomenam progrés sense que se’ns noti a voltes cap mena de to burleta.

Però, sobretot, aquesta fal·lera ancestral ha esdevingut més palmària des de que s’han generalitzat les passions i contrapassions per les noves tecnologies —certament pràctiques i bones companyes de feina— i, encara més, des del deliri col·lectiu per internet, la mare de totes les xarxes, aquesta nova mena de ciberpedra filosofal que ja és un fenomen social de teradimensions. No cal dir que l’afany de rapidesa és perfectament comprensible per a qualsevol que hagi punyit un ordinador o hagi badat i badat, fins al punt del remuc i la flastomia, esperant una connexió a això que, tot i què anomenin “servidor”, no té res a veure amb el que subscriu. Però el que és una avantatge innegable en una màquina, en una eina o en una xarxa de transmissió d’informació, s’ha extrapol·lat ara a la condició humana; des de la propaganda se’ns revela no ja com una qualitat, sinó com la nova doctrina, com el nord inexorable de qualsevol homenet que no es vulgui resignar al diminutiu o retre definitivament a la ignomínia.

Per una banda, sembla lògic que es valori, per exemple, la celeritat professional, sobretot si s’acompanya d’excel·lència, però, hores d’ara, la cosa va molt enllà i potser comença a sortir de mare. Ateses les circumstàncies i la pressió social complementària, no és difícil arribar a pensar que ser lent sigui un demèrit greu, un estigma patològic o un vici execrable digne de befa i improperis, potser pitjor que no fer servir un mòbil de darreríssima generació o ser un miserable fumador.

Així, del culte a la velocitat hem passat a la frisor com a priori. Homes i dones d’avui hem de ser ultradinàmics, passar corrents les infàncies, jugar a avançar al veinat (o directament trepitjar-lo), patir d’hiperactivitat, treballar com un llamp, caminar amb cuita, cronometrar el somriure, menjar aviat en un fast-food, congriar prest una úlcera, dormir de pressa, parlar amb ànsia, presumir de taquicàrdia, estimar tot d’una, oblidar abans de tenir memòria, sofrir distrès de forma diligent, divertir-nos un segon, cardar contra-rellotge, ejacular amb urgència, acabar a corre-cuita aquest escrit…

I, si el cos es cansa, comprar una pròtesi de fer via, i seguir l’absurda cursa cap enlloc, viure encalçant la vida, accelerar amatents el tap de les coronàries i, si és bonament possible, morir a l’acte a qualsevol vorera d’una autovia, en un accident de trànsit per excés de velocitat.

About silence and love (en català)

Les paraules més belles, àdhuc les més amoroses, poden doldre molt, amb aquell mal que puny al moll de les vísceres, que cou a la llum fonda de l’artèria, que pren la sang més fluent. Algunes, dolen perquè són premeditadament capcioses. D’altres, perquè constitueixen el fruit tòxic d’un deliri malaltís. Per això, si resulta humanament possible, a voltes val més callar, no dir pruna: explica tantes coses el silenci! Per aconseguir-ho, cal mossegar-se amb rabiüda contenció la llengua vehement i beure’s la sagnia que tot d’una raja, assaciant la pruïja demagògica d’un animal polític que habita, des que l’home s’autoanomena així, la nostra fauna interior: és com una penyora congènita que roman latent però a l’aguait, talment un escamot famèlic de feres atàviques. Sí, a voltes val més callar, romandre mutis i sense llengua. Al cap i a la fi, el silenci també pot ser un senyal d’amor, senzill i tendríssim; o un signe de respecte, de condigne reconeixement a la intel·ligència aliena; o encara, si més no, un gest pactat de la cortesia elemental que tant ens manca.