Sota el llindar de la consciència

• Twitter
• LinkedIn
• WordPress

Si hom és profà en la matèria, sentir a parlar de percepció inconscient (o de percepció no conscient, que es fa més asèptic) pot semblar-li un contrasentit o una paradoxa. No obstant això, fa estona ferm que, primer des de la neuropsicologia clínica, i llavors des de la psicologia experimental, es disposa de prou evidències per no dubtar que el cervell humà, quan hi és, processa i emmagatzema informació de la qual la consciència —que no és més que una presumptuosa nouvinguda en el procés d’evolució de la ment animal— no en té cap mena de notícia. Avui en dia, cap expert d’aquesta era postfake que malvivim, gosaria dubtar de la possibilitat que, en determinades circumstàncies, puguem no ser conscients d’allò que percebem. Atesa l’evidència, no és estrany que els exemplars més pragmàtics de la nostra espècie —que han superat definitivament aquell perill d’extinció que, en canvi, ara patim els que som més bàmbols i més especulatius, els que, adesiara, batem truites oníriques i solem berenar de memòria)—, hagin provat d’utilitzar en profit propi aquesta revolucionària eventualitat. Naturalment, els publicitaris no s’han mantingut precisament a la rereguarda. La revolució del que s’ha anomenat comunicació o publicitat subliminal començà quan un fins aleshores desconegut James Vicary engegà una experiència pionera que, amb el temps, ha esdevingut llegendària. Era l’any 1956 a Nova Jersey i un cinema de províncies qualsevol estrenava la pel·lícula “Picnic”. Això no tendria cap mena d’interès històric —ni cap mena d’interès de cap tipus— si no s’hagués donat la circumstància que l’individu susdit se’ls havia enginyat per superposar als fotogrames del film dos missatges que eren presentats repetidament de forma tan breu que ningú no se’n podia adonar. Els missatges resaven lacònicament: “Beveu Coca-Cola” i “Afamegat? Menja crispetes” —l’esforç retòric és evident. Sembla que, segons el propi Vicary, l’efectivitat dels dos imperatius que, efectivament, havien passat desapercebuts per a tothom, fou prodigiosa: el públic, informà Vicary, havia incrementat al llarg d’aquelles sessions un 18 % el consum de la beguda pàtria (avui, líquida insígnia de la mundialització) i un 58 % (!) la ingesta del blat de moro més cinematogràfic. Aquest inusitat efecte de les consignes invisibles provocà, a banda de cagarines col·lectives en el respectable, un important rebombori entre els especialistes en publicitat i propagandes diverses, que ja es fregaven les mans amb un mal dissimulat gest de complicitat i cobejança. Tanmateix, la gerra de la lletera es tornà a trencar quan començaren a córrer rumors fefaents que l’amo En Vicary era un barrut i un reputat singermornings, i que, molt probablement, s’havia inventat les dades per tal de salvar, in extremis, la seva empresa de publicitat. Veritat o no, l’experiència de Vicary aixecà la llebre: es podia influir subliminalment sobre el processament d’informació i els afectes dels indefensos habitants de l’engranatge capitalista? Més encara: es podia motivar i canviar el comportament intencional dels consumidors amb una tracamanya tan bizantina —i tan insòlitament senzilla? Hores d’ara sabem que la resposta a la primera qüestió és rotundament afirmativa: nombroses evidències, experimentals i clíniques, ho confirmen. Tanmateix, la resposta a la segona, que és la vertaderament rellevant des del punt de vista pràctic, encara és una incògnita, una incertesa tèrbola d’intrigues, un vertader guirigall de dades en desconcert. Molts d’estudis informen d’una escassa repercussió conductual de les instruccions presentades de forma prou ràpida o degradada per eludir el filtre de la consciència. En tot cas, la majoria de publicistes troben més assenyat, ara per ara, optar per la publicitat supraliminal de sempre, d’eficàcia garantida i sobradament contrastada ( o no). No obstant això, sembla haver-hi certes investigacions que, en condicions molt controlades, ofereixen resultats que confonen els experts. Per altra banda, no s’ha d’oblidar que, a part del que, fins aquí, hem considerat subliminal en sentit estricte, en la pràctica publicitària trobem múltiples estratègies que, des d’un punt de vista més lax, també poden considerar-se subliminals: ho són en la mesura en què hom no és plenament conscient de tota la informació que rep. La mirada humana no sempre hi veu. Això ho saben prou els publicitaris per provar de fer una finta a la consciència i defugir el presumpte sentit crític de l’espectador. Els mètodes emprats són molts i diversos: anuncis en els que, com qui no vol la cosa, s’hi intercalen, emmascaren o superposen imatges evocadores —sovint amb un alt contingut eròtic—; espots que es basen en una ràpida successió d’icones, flashos que no podem copsar totalment però que, tanmateix, deixen la seva empremta en el nostre cervell; seqüències sobrecarregades d’informació que ultrapassen les possibilitats aparents del nostre malmenat processador; músiques, seqüències o texts atractius que ens distreuen tant del producte anunciat que, a la fi, recordem l’anunci, però, ni si ens maten, podem evocar explícitament el que s’hi anuncia; rètols comercials que es presenten com a fons del primer plànol —penseu, a tall d’exemple, en les entrevistes futboleres—, logotips que semblen descuradament oblidats en el mariol·lo d’un esportista, que apareixen de rampellada com a patrocinadors d’un programa, que formen part de l’aparell ornamental d’una moto o d’un cotxe de carreres, que pul·lulen arreu per l’espai cibernètic de la mare de totes les xarxes. Es tracta d’una mena de publicitat que conviu tant amb nosaltres que molt rarament reparem en ella —malauradament, l’esment humà sembla predisposat a passar per alt tot allò que esdevé quotidià—: la mirem i l’oïm constantment com qui, d’infant, mira i oeix les continues admonicions maternes, sense veure-les ni escoltar-les. Podria seguir la lletania d’exemples que havia començat parlant dels rètols dels autobusos i dels vehicles comercials; de certes publicitats estàtiques —com ara les de les cabines telefòniques o les que voregen un camp de futbol—; de les pel·lícules en les que, distretament, l’intemperant protagonista se serveix una beguda determinada o bé, fregant la perversitat i el summum del vici corruptor, encén una cigarreta d’una marca concreta; dels logotips dels canals de televisió que algú sempre oblida a la part inferior dreta de la pantalla… Tots aquests casos tenen en comú que, tot i que en teoria puguem parar esment i adonar-nos-en de la totalitat dels elements que els conformen, rarament ho fem i, si ho fem, difícilment podem tenir vivència subjectiva de tots alhora —i, si per no sé quina raó ho aconseguim, ràpidament vendrà l’oblit a deixar caure el seu vel espès i capciós sobre el que fa un instant era present (al cap i a la fi, oblidar les coses és una forma de deixar d’esser-ne conscient). En definitiva, tots aquests casos, són, en el sentit més ampli del terme, exemples de comunicació subliminal. Ens manca saber fins a quin punt tot aquest artifici que sorteja l’experiència conscient determina el que sentim, el que desitgem, el que ens proposem o decidim, el que, a la fi, fem o desfem, tot el que sempre ens havia semblat producte del lliure albir. La possibilitat d’un determinisme així no deixa de ser pregonament inquietant, un pou de neguits i desassossec. És difícil —tremendament difícil— romandre tranquil pensant que onsevulla, en aquest mateix text, per exemple, pot amargar-s’hi entre línies un ardit secret, un codi hermètic, un missatge latent, críptiques instruccions per seduir-vos sense que mai no encerteu a endevinar-ho.