L’AVENC
“Right and left everything has died away… We diverge more and more the older we get, until in the end we are completely alone”
Arthur Schopenhauer
Tranquil, amic.
D’aquí estant,
en aquest freu genegadís on ploram la jovenesa,
mai no ens mancarà una gepa acollidora,
ni un raconet tebi on estotjar les peganyes i el plor
que la nit —que com la mort, arriba sempre en punt‒
ens porta del fred etern de sa fondària.
També hi haurà, ben segur,
mans rudes i ventres blanquinosos
que ens guariran de tot mal
les manyuclades filoses de la vida.
Tranquil, amic.
(Resta tranquil)
Tots aquells deliris fressats de quan la colla
tampoc en tendrien de sentit, enguany,
suara i assuquí,
on ja no som els que fórem.
Tanmateix, jo també us enyor,
encara que eixa recança em serveix tan sols
—quan de res no resta sinó el desert o una necrològica‒
per ser procliu a malparir poemes,
malgarbats i geperuts,
o per entelar amb l’alè els miralls rònecs,
mirandes on cal veure envellir
la dona que ens féu estimar per primer cop:
Quin bellveure de fullaca i mirandelles!
Tranquil, amic.
(Parteix tranquil)
Restarà sempre la nostra història de veïnatge,
les converses amarantines a mitjanit,
l’alcohol coratjut de les matinades,
la bulla i el sexe tèrbol,
la set d’aigua
o la son immensa,
el tremolor adesiara,
el despertar mandrós amb un Pachelbel no gaire dominical,
els ulls feixucs i tacats de cendra
rera les oportuníssimes ulleres negres.
Restarà, a més a més,
la coïtja polsegosa dels dies que passen falagueríssims,
la remor del contrabaix que sembla més un cor famelenc
o la benaurança del somni manllevat a la memòria.
Tranquil, amic meu.
(Desfés-te tranquil de la membrança)
Com cal romandre a pler després de la disbauxa
—o de desfer l’amor amb l’engonal capficat‒
cal sentir grinyolar la mort
rera el silenci modulat de les estones,
tot capgirant cada peça
d’aquest estúpid trencaclosques.
(Del llibre L’avenc, Editorial Moll)
