Enterrar un fill ha de ser una de les experiències més doloroses de la vida. Per això, aquest escrit titulat “Professor Bonaventura Bassegoda” és un poema que em va deixar corglaçat. Crea una sensació de defalliment que empeny, amb remolins de melancolia, cap al plantejament del sentit de l’existència en una vida tan fugaç i, […]

via El professor de Joan Margarit — Lletraferint el món

Featured

L’avenc

L’AVENC

 

“Right and left everything has died away… We diverge more and more the older we get, until in the end we are completely alone”

                                                                                                                     Arthur Schopenhauer

                              

 

Tranquil, amic.

 

D’aquí estant,

en aquest freu genegadís on ploram la jovenesa,

mai no ens mancarà una gepa acollidora,

ni un raconet tebi on estotjar les peganyes i el plor

que la nit —que com la mort, arriba sempre en punt‒

ens porta del fred etern de sa fondària.

 

També hi haurà, ben segur,

mans rudes i ventres blanquinosos

que ens guariran de tot mal

les manyuclades filoses de la vida.

 

Tranquil, amic.

(Resta tranquil)

 

Tots aquells deliris fressats de quan la colla

tampoc en tendrien de sentit, enguany,

suara i assuquí,

on ja no som els que fórem.

 

Tanmateix, jo també us enyor,

encara que eixa recança em serveix tan sols

—quan de res no resta sinó el desert o una necrològica‒

per ser procliu a malparir poemes,

malgarbats i geperuts,

o per entelar amb l’alè els miralls rònecs,

mirandes on cal veure envellir

la dona que ens féu estimar per primer cop:

Quin bellveure de fullaca i mirandelles!

 

Tranquil, amic.

(Parteix tranquil)

 

Restarà sempre la nostra història de veïnatge,

les converses amarantines a mitjanit,

l’alcohol coratjut de les matinades,

la bulla i el sexe tèrbol,

la set d’aigua

o la son immensa,

el tremolor adesiara,

el despertar mandrós amb un Pachelbel no gaire dominical,

els ulls feixucs i tacats de cendra

rera les oportuníssimes ulleres negres.

 

Restarà, a més a més,

la coïtja polsegosa dels dies que passen falagueríssims,

la remor del contrabaix que sembla més un cor famelenc

o la benaurança del somni manllevat a la memòria.

 

Tranquil, amic meu.

(Desfés-te tranquil de la membrança)

 

Com cal romandre a pler després de la disbauxa

—o de desfer l’amor amb l’engonal capficat‒

cal sentir grinyolar la mort

rera el silenci modulat de les estones,

tot capgirant cada peça

d’aquest estúpid trencaclosques.

 

(Del llibre L’avenc, Editorial Moll)

 

                         c'estlavie

Set de Març

 

Perquè els anys passen i deixen

un regust agre de vi

i sentor de carn humana,

t’estim el pols que assenyala

l’hora en punt de l’hora lenta,

la indolència que insinua

la sang de la teva edat.

Perquè s’alenteix quan mor

la lluneta de l’espill

t’estim la imatge invertida

el gest dels ulls retardat,

la veu que et conec immòbil

i em retorna el privilegi

de la set i la paraula.

Com una aigua molt espessa

però líquida a la fi,

una promesa cosida

a la humitat del baix ventre

glosa el nostre temps marcit.

La història reneix un poc,

tot recomença.

De “Sobreviure al Badaluc”,

poemari inèdit

Gravidesa def

ESDEVENIR SUCCEDANI (Manual d’instruccions per a l’usuari novell)

la color del temps
Jaume Rosselló-MirAdobe Photoshop CS Windows118/1118/12007/10/29 06:28:59ACDSee Pro JPEG Imageacolorir el pas del temps2007/10/29 06:29:02196913193 KB590887x590JPEG887

 

 

En un glop de memòria

l’enyor de la vida viscuda

i el deler pel moment que s’acosta

rere cada moment”

Carles Duarte.

 

A na Goiko, get it while you can.

 

Cal pensar una mica en primer lloc

—i repensar-s’ho fredament des de l’esguard del cer.

Renunciar a romandre, acceptar-se imperdurable,

tenir present que tot s’acaba quan s’acaba tot.

Llavors és més fàcil voler viure frisant, existir corrents,

passar d’amagatotis, tocar mare amb la membrança,

lluitant amb el geni curt contra la lentitud extrema

que ens cal patir per esfondrar certes memòries.

Pensar que és fàcil colcar el trot rabent del temps

com un genet mig foll que, assedegat de vida,

sempre pot obviar la llegenda de foc

que li cisella el front sense aturall.

Que li socarrima el son falagueríssim

amb la fervor d’un nom encès en un ressò

que a mitja veu li diu —i tot d’una torna a dir-li—

el terrible cansanci del cos i de les eugues.

No hi valen enllàs ni suares.

S’ha de creure fermament just —ara i aquí—

aquest espai, el temps aquest,

la velocitat que duem perquè ens pertoca.

Cal saber obsessivament que es vol —i no tenir-ho—

instal·lar un rictus que somrigui de bromes

desfer-se del record i memoritzar amb el fetge,

romandre a mig camí, entre el seny i la víscera,

allà on l’oblit és un joc tan còmode

que als que ja no hi són

—i un dia hi foren—

els hi pot arribar a semblar insultant.

Cal aprendre a renunciar amb el call

sense sentir ferida en la renúncia

com si es visqués la carn i la sang

en la carn i la sang d’un altre.

I covar amatents cada forat

atorgant-li escalfor i recer

fins que un jorn fredolec i cru

ens neixi orfe el gran buit.

Aleshores, cal criar-lo a consciència

com qui nodreix un cranc bell i voraç

que enclou amb lentes mordales

el pit donzell de l’estimada.

Per distreure’ns de la fugacitat necessària

cal prendre mides del buit periòdicament

calculant-li el diàmetre i la feixugor

i apuntant amb molta cura cada canvi

al tros de carn que ens va de l’escrot a la fel.

Cal empassar-se que tot és així

perquè no pot ser d’altra manera.

Que de la gernació d’universos possibles

no és el nostre el que més tendència té

a la incontinència o al desgavell.

I que això és llei de lleis,

com és ver que no hi ha concert

i tot senyal de cosmos és il·lusori

un generós artefacte de l’ordre i del temps.

Cal també treballar el sexe

i fer-ho com qui fa l’amor

i estimar com qui estima

fent veure que coneixem el bescanvi,

i que jamai no barataríem un enyor per una faula,

un gest d’ofrena pel llamp carnal,

un fill que ens volia de lluny

per un quissó o una moixeta.

Si, tot i així, vos costa l’empresa

calcau el meu gest, siau com som:

falaguer d’arrel, vent que regolfa,

ninot sense ombra, essencialment volàtil.

Teniu present el lema cabdal,

el codi màxim de la natura,

i, si cal, (perquè encara us envaeix el dubte)

clamau i reclamau el nostrat mementum mori.

Llavors, repetiu mentalment sant i senya,

tancau els ulls, relaxau-vos,

deixau-vos anar a poc a poc,

sentiu la vida en cada alè, respirau fondo…

Digau que diguin que fóreu feliços.

Sobretot,

no penseu mai que viure així

fos encarnar una formidable mentida.

En sortir, tancau la porta sense mirar.

 

 

(De Sobreviure al Badaluc, inèdit)

El camí que és just camí*

  A Ángel Rivière, el caminant

T’enyor:

ix tot el que de mi he perdut,

les despulles que són el preu

d’un camí que és just camí.

L’alt preu de deixar un rastre,

un rosari, un mapa absurd,

un fals testimoni de viure,

una mentida llarga de fites.

Tot plegat basteix un mort,

pren forma i color, i put

com put l’ànsia d’un cadàver.

On és l’amo d’aquesta herència,

l’home que passà per aquí,

que visqué per dibuixar maldestre

un prim itinerari de pèrdues,

l’ens que em donà forma humana

i un nom que ja no retrob

perquè no té nom això que som:

un regalim, un femer,

fum de fum, trista matèria.

*De “Sobreviure al Badaluc”, poemari sempre inèdit.