A Ángel Rivière, el caminant

T’enyor:

ix tot el que de mi he perdut,

les despulles que són el preu

d’un camí que és just camí.

L’alt preu de deixar un rastre,

un rosari, un mapa absurd,

un fals testimoni de viure,

una mentida llarga de fites.

Tot plegat basteix un mort,

pren forma i color, i put

com put l’ànsia d’un cadàver.

On és l’amo d’aquesta herència,

l’home que passà per aquí,

que visqué per dibuixar maldestre

un prim itinerari de pèrdues,

l’ens que em donà forma humana

i un nom que ja no retrob

perquè no té nom això que som:

un regalim, un femer,

fum de fum, trista matèria.

*De “Sobreviure al Badaluc”, poemari sempre inèdit.

A l’era de les autopistes de la informació, passat el llindar d’aquest tercer mil·leni que quan erem al·lots pareixia tan llunyà que no havia d’arribar mai, hom pot tenir el mal fat d’esser betzol, reaccionari, barrut, madridista, engreït, fatxenda, imbécil, corrupte, roí o botifler, però el que és el summum de la inconveniència, la tara intolerable, el pecat definitu, és patir crònicament de lentitud. La publicitat, que sovint és un mirall no massa paròdic del nostre futur, sap que és aquesta la gran infàmia, el pare andrògin de tots els mals, i, en conseqüència, aprofita qualsevol ocasió per advertir-nos, tot recordant-nos molt consideradament l’amenaça —qui no escolta la bona mare…—, per, un cop cisellada la por al nostre front migrat, oferir-nos tot tipus de remeis i vacunes per defugir la perversió lentifílica.

És cert que tot això no és nou i que, des de què l’home és sapiens —si ho ha estat mai— sempre s’ha deixat seduir per la velocitat, pel que és breu i fugisser (mementum mori), com és cert que aquest tranc s’ha anat accentuant des que habita aquest vertígen a cara-o-creu de les societats desenvolupades que anomenam progrés sense que se’ns noti a voltes cap mena de to burleta.

Però, sobretot, aquesta fal·lera ancestral ha esdevingut més palmària des de que s’han generalitzat les passions i contrapassions per les noves tecnologies —certament pràctiques i bones companyes de feina— i, encara més, des del deliri col·lectiu per internet, la mare de totes les xarxes, aquesta nova mena de ciberpedra filosofal que ja és un fenomen social de teradimensions. No cal dir que l’afany de rapidesa és perfectament comprensible per a qualsevol que hagi punyit un ordinador o hagi badat i badat, fins al punt del remuc i la flastomia, esperant una connexió a això que, tot i què anomenin “servidor”, no té res a veure amb el que subscriu. Però el que és una avantatge innegable en una màquina, en una eina o en una xarxa de transmissió d’informació, s’ha extrapol·lat ara a la condició humana; des de la propaganda se’ns revela no ja com una qualitat, sinó com la nova doctrina, com el nord inexorable de qualsevol homenet que no es vulgui resignar al diminutiu o retre definitivament a la ignomínia.

Per una banda, sembla lògic que es valori, per exemple, la celeritat professional, sobretot si s’acompanya d’excel·lència, però, hores d’ara, la cosa va molt enllà i potser comença a sortir de mare. Ateses les circumstàncies i la pressió social complementària, no és difícil arribar a pensar que ser lent sigui un demèrit greu, un estigma patològic o un vici execrable digne de befa i improperis, potser pitjor que no fer servir un mòbil de darreríssima generació o ser un miserable fumador.

Així, del culte a la velocitat hem passat a la frisor com a priori. Homes i dones d’avui hem de ser ultradinàmics, passar corrents les infàncies, jugar a avançar al veinat (o directament trepitjar-lo), patir d’hiperactivitat, treballar com un llamp, caminar amb cuita, cronometrar el somriure, menjar aviat en un fast-food, congriar prest una úlcera, dormir de pressa, parlar amb ànsia, presumir de taquicàrdia, estimar tot d’una, oblidar abans de tenir memòria, sofrir distrès de forma diligent, divertir-nos un segon, cardar contra-rellotge, ejacular amb urgència, acabar a corre-cuita aquest escrit…

I, si el cos es cansa, comprar una pròtesi de fer via, i seguir l’absurda cursa cap enlloc, viure encalçant la vida, accelerar amatents el tap de les coronàries i, si és bonament possible, morir a l’acte a qualsevol vorera d’una autovia, en un accident de trànsit per excés de velocitat.

Les paraules més belles, àdhuc les més amoroses, poden doldre molt, amb aquell mal que puny al moll de les vísceres, que cou a la llum fonda de l’artèria, que pren la sang més fluent. Algunes, dolen perquè són premeditadament capcioses. D’altres, perquè constitueixen el fruit tòxic d’un deliri malaltís. Per això, si resulta humanament possible, a voltes val més callar, no dir pruna: explica tantes coses el silenci! Per aconseguir-ho, cal mossegar-se amb rabiüda contenció la llengua vehement i beure’s la sagnia que tot d’una raja, assaciant la pruïja demagògica d’un animal polític que habita, des que l’home s’autoanomena així, la nostra fauna interior: és com una penyora congènita que roman latent però a l’aguait, talment un escamot famèlic de feres atàviques. Sí, a voltes val més callar, romandre mutis i sense llengua. Al cap i a la fi, el silenci també pot ser un senyal d’amor, senzill i tendríssim; o un signe de respecte, de condigne reconeixement a la intel·ligència aliena; o encara, si més no, un gest pactat de la cortesia elemental que tant ens manca.