About silence and love (en català)

Les paraules més belles, àdhuc les més amoroses, poden doldre molt, amb aquell mal que puny al moll de les vísceres, que cou a la llum fonda de l’artèria, que pren la sang més fluent. Algunes, dolen perquè són premeditadament capcioses. D’altres, perquè constitueixen el fruit tòxic d’un deliri malaltís. Per això, si resulta humanament possible, a voltes val més callar, no dir pruna: explica tantes coses el silenci! Per aconseguir-ho, cal mossegar-se amb rabiüda contenció la llengua vehement i beure’s la sagnia que tot d’una raja, assaciant la pruïja demagògica d’un animal polític que habita, des que l’home s’autoanomena així, la nostra fauna interior: és com una penyora congènita que roman latent però a l’aguait, talment un escamot famèlic de feres atàviques. Sí, a voltes val més callar, romandre mutis i sense llengua. Al cap i a la fi, el silenci també pot ser un senyal d’amor, senzill i tendríssim; o un signe de respecte, de condigne reconeixement a la intel·ligència aliena; o encara, si més no, un gest pactat de la cortesia elemental que tant ens manca.